Marcel Giró

Una mirada més coneguda

Lectura. Suplement dominical de Segre.
Ignasi Gómez. 28/12/2025

La vida i obra de la fotògrafa Palmira Puig (Tàrrega, 1912 — Barcelona, 1979) viu un procés de revelatge continu. L’estudi iniciat fa uns anys de l’arxiu fotogràfic del seu espòs i fotògraf Marcel Giró (Badalona, 1913 — Mira-sol, Sant Cugat del Vallès, 2011) va permetre restituir l’autoria de diverses imatges a la targarina i començar a reconèixer la singularitat de la seva mirada, que cada cop és més visible tal com demostren la publicació del llibre-catàleg Palmira Puig: Perspectives revelades i l’exposició homònima al Museu Morera de Lleida.

La Palmira, filla d’una família amb un fort caràcter republicà i progressista, va implicarse activament també en la vida pública i la defensa dels ideals de la llibertat durant la Segona República, a principis dels anys 30. Amb el cop d’estat del 1936 i la consegüent dictadura franquista a Espanya, va marxar a l’exili. El 1943 va arribar a Colòmbia, on es va retrobar amb el seu marit Marcel Giró, exiliat prèviament. Més tard, la parella va anar a viure al Brasil, establint-se a Sao Paulo, on van cultivar el seu amor mutu conjuntament amb un altre, la fotografia. El matrimoni no va tenir fills, però va deixar al món un altre tipus de llegat: un tresor de milers de negatius que mostraven una nova manera de veure i retratar el món. En concret, van fotografiar principalment el Brasil dels anys 50 als 70, esdevenint dues figures essencials del modernisme fotogràfic al país llatinoamericà. Van crear un tàndem creatiu que, en nombroses ocasions, treballava en paral·lel, retratantse mútuament i compartintla captura de moments amb mirades complementàries.

A mitjans dels anys 50, la parella ja formava part del Foto Cine Clube Bandeirante, una de les associacions fotogràfiques més antigues avui dia (es va fundar el 1939) i de prestigi internacional. En aquella època, la Palmira va convertir-se en una de les poques dones que ingressava a l’agrupació, juntament amb representants
de la fotografia modernista com Gertrudes Altschui, Barbara Mors i Dulce Carneiro; amb la primera dona fotoperiodista del Brasil, Hildegard Rosenthal, o amb Alice Brill, qui a part de fotògrafa també fou pintora i crítica d’art. El club Bandeirante va ser l’embrió de l’anomenada Escola Paulista, un grup de fotògrafs que cercaven traslladar a la fotografia la vitalitat i l’experimentació formal que estaven transformant Sao Paulo, i fomentar l’intercanvi entre creadors i l’experimentació formal, sent un lloc ideal perquè la targarina pogués desenvolupar la seva obra.

El 1978, però, a la Palmira li van detectar un càncer de pulmó, i el setembre de 1979 va morir amb 67 anys a Barcelona. El Marcel (que moriria el 2011 amb 98 anys) va custodiar el material fotogràfic de tots dos i el va lliurar al seu nebot Toni Ricart Giró. Des del mateix 2011, Ricart porta a terme l’organització dels arxius i, amb la col·laboració de la galerista de Barcelona Rocío Santa Cruz i del gestor cultural Iata Cannabrava a Sao Paulo, es va començar a reconèixer, redimensionar i identificar l’obra i el talent de la Palmira entre el de Giró. D’aquesta manera, s’ha treballat per difondre el treball fotogràfic no solament del badaloní sinó també de la targarina, amb exposicions col·lectives o bé individuals. El 2018 la galeria barcelonina va mostrar fotografies de la parella a la fira internacional Paris Photo, sent la primera vegada que s’exposava a Europa
obra de la Palmira. Així mateix, el 2019 el treball del matrimoni compartiria espai al Photography Show de Nova York, una de les fires d’art fotogràfic més antigues i prestigioses del món.

Pel que fa a la terra natal de la Palmira, el 2022, els museus Comarcal de l’Urgell de Tàrrega i Morera de Lleida van incorporar als seus respectius fons una desena de peces seves. I, actualment, la publicació del llibre-catàleg Palmira Puig. Perspectives revelades i l’exposició amb el mateix nom que es pot veure al Morera fins al 25 de gener, a la seva nova seu a la rambla Ferran, suposen nous passos endavant per reivindicar la seva figura. Jesús Navarro, director de l’equipament lleidatà, comissari de la mostra (juntament amb Santa Cruz) i un dels autors de l’obra literària valora que “ha estat un plaer treballar sobre una fotògrafa desconeguda fins fa poc en el nostre àmbit territorial i de país, però que era bastant reconeguda en el context en què ella va desenvolupar la seva trajectòria, que és el Brasil dels anys 50, 60 i 70”. En aquest sentit, detalla que el Marcel i la Palmira van formar una parella que “conreava” la seva passió fotogràfica, però principalment “es coneixia només l’obra d’ell, que d’alguna manera és qui copava tota l’atenció en el matrimoni quan es parlava de la fotografia moderna brasilera”. Amb l’exposició, la primera de caràcter temporal en la seva nova etapa, el Morera fa una retrospectiva de la trajectòria de la targarina. “Es configura a partir del redescobriment i la identificació de la seva obra pròpia en el llegat fotogràfic dels dos, una tasca que han anat fent en els darrers anys Toni Ricart, que va custodiar l’arxiu Giró-Puig, i l’altra comissària de la mostra, Rocío Santa Cruz. Per tant, això ens ha permès recuperar una fotògrafa de gran dimensió i una de les poques representants, com a dona, de la fotografia modernista brasilera en la seva època”, valora Navarro.

La seva mirada
Després que la parella s’establís a Sao Paulo, el Brasil viu una època de desenvolupament econòmic que influeix en tots els àmbits de la vida social, política i cultural, “i per això, en aquest context, la fotografia guanya protagonisme com a llenguatge expressiu”, comenta Navarro. Al Foto Cine Club Bandeirante, on van ingressar als anys 50, “hi ha un grup de fotògrafs que intenten despenjar-se d’aquesta tradició fotogràfica anomenada pictorialista, que el que intentava era imitar la pintura, i comencen a fer servir la fotografia per crear un llenguatge expressiu, creatiu i propi a partir d’una manera subjectiva sobre els elements més distintius que són, sobretot, la nova arquitectura. Això els permet arribar a solucions gairebé abstractes, que és una de les grans aportacions que fan al món de la fotografia”, exposa el director del Morera. “En l’exposició es destaca la integració de la Palmira en aquest grup, que s’anomena l’Escola Paulista, perquè neix a Sao Paulo, i com ella, juntament amb altres dones, aporten una mirada complementària i alternativa a la moderna, especialment a partir de l’arquitectura modernista. Concretament, comencen a donar una visió més humanista de la fotografia al fixar-se no només en el joc de línies i ombres del paisatge o dels
elements arquitectònics sinó integrant la figura humana, amb una visió molt propera a qui són els habitants
en aquell moment: indígenes, gent de color, nens que poblen les ciutats modernes o el món més fosc de les faveles brasileres. Per tant, la Palmira aporta aquest punt de vista complementari nou, més alternatiu
al que és la construcció moderna de la mirada a través de la fotografia”, explica Navarro. Aquest procés evolutiu queda recollit en diversos fragments de la publicació Perspectives revelades: “La Palmira, tot i que compartia la fascinació per la geometria, l’abstracció i la modernitat,
es distingia per una atenció especial a la quotidianitat i a la dimensió humana dels espais urbans. A diferència de la fotografia moderna dels paulistes, centrada en composicions geomètriques, contrastos de llum i ombra i una mirada que transformava les coses quotidianes en extraordinàries, l’obra de Puig s’inclinava cap a un registre íntim i social que ampliava les possibilitats expressives de la fotografia moderna”. Altrament, també s’hi exposa que “Puig va aportar amb el seu treball una sensibilitat humanista que es reflecteix en les
seves composicions. Les seves fotografies de bodegons, paisatges i retrats mostren una elegància i una poesia que transcendeixen la mera tècnica per oferir una visió íntima i personal de la realitat brasilera, i no només registren l’arquitectura de Sao Paulo, sinó que capturen la vida marginal de la ciutat: faveles, mercats, carrers polsegosos i nens jugant entre la runa. Les seves sèries mostren no només la duresa de la vida urbana marginal, sinó també la vitalitat dels habitants, l’enginy i la capacitat d’adaptació”. Un altre extracte a destacar per entendre millor la seva mirada i la rellevància del seu llegat comenta que: “Cada fotografia de Palmira Puig és un testimoniatge d’adaptació, resistència i creativitat, un pont entre cultures i èpoques que propiciarà nous significats, sobretot a partir del moment en què es juxtaposa a l’obra d’altres fotògrafs, la qual cosa enriqueix de segur, i en aquest cas, el context de la història de la fotografia global”.

Talent per redescobrir.
Sobre el fet que el talent de la Palmira quedés, d’alguna manera, difuminat entre l’obra del seu marit i l’arxiu fotogràfic, Navarro apunta que “hi ha un tema de context històric que és evident. En els rols que
s’ha jugat tradicionalment en el món de l’art, l’obra important sempre era la dels homes i no la de les
dones. I això que pot sobtar ara, i que, de fet, encara continua passant, és a vegades un joc assumit de
manera inconscient, sobretot forçat pel context històric. En aquest sentit, poden passar dos coses; que la
mateixa dona no valori el seu treball com quelcom especialment singular o artístic, o que malgrat
valorar-lo no lliuri una lluita decisiva per aquest reconeixement”. “En qualsevol cas, el que sí que està
clar és que ella signava molt poques obres. Hem fet el seguiment i n’hem trobat de signades quan ha participat
en esdeveniments fotogràfics. Per tant, ella era conscient de la seva autoria, però no es va difondre ni reconèixer llavors. En canvi, en el moment que hem començat a identificar quines eren les seves fotos, que ha sigut un procés lent i difícil, perquè no només compartien els escenaris sinó fins i tot a vegades la mateixa càmera, sí que hem pogut constatar que és una fotògrafa que està a l’alçada de qualsevol altre membre del grup brasiler. I, en aquest sentit, fem tota una declaració de principis de reivindicar la qualitat, la complexitat i alhora la creativitat d’aquesta fotògrafa amb relació a la seva trajectòria artística”, indica Navarro.

Llibre i exposició.
El llibre-catàleg publicat inclou textos que desgranen la vida i obra de la Palmira. Els autors són figures del món cultural com els mateixos Jesús Navarro, Rocío Santa Cruz i Toni Ricart Giró; Marina Pallàs i Barta, antropòloga, Valentine Umansky, curadora (persona que supervisa o dirigeix l’edició d’una obra) d’àmbit internacional o J.R. Duran, fotògraf brasiler d’origen català. Els seus escrits precedeixen un conjunt d’imatges del matrimoni, especialment de la targarina, que il·lustren la publicació.

L’exposició, per la seva banda, és la primera de caràcter temporal en la nova etapa del Morera. Reuneix una acurada selecció de fotografies i material documental que abasten la trajectòria de la protagonista des de principis dels anys trenta, acompanyades de fotografies del seu espòs, així com de treballs d’altres companys i companyes del moviment brasiler modern. “Hem escollit la Palmira per motius que poden semblar evidents però potser no ho són tant. Un d’aquests és reivindicar els creadors de Ponent, i sobretot aquells més desconeguts per culpa de l’exili, que és un dels compromisos assolits pel museu”, assenyala el director. Són figures que “desapareixen del relat artístic de casa nostra a l’haver de marxar de manera forçada, per la qual cosa estem contents d’incorporar tot aquest bagatge creatiu en la cultura visual del nostre país”, afegeix. Altrament,
també destaca el fet que es recuperi la trajectòria d’una dona. “També nosaltres ens fem ressò d’aquesta necessitat de fer més visible la creació de dones artístiques. D’aquesta manera, ja reunim dos elements: l’obra desconeguda d’una exiliada i la d’una dona fotògrafa. A més a més, donem a conèixer a casa nostra i al nostre país la dimensió internacional del seu treball”, valora Navarro. “El fet és que estem parlant d’una figura dona, artista, de Ponent, exiliada i reconeguda internacionalment però poc reconeguda a casa nostra. Per tant, la satisfacció és total, i més perquè vam ser un dels museus catalans i espanyols que vam incorporar (el 2022) obra d’aquesta fotògrafa a les nostres col·leccions”, conclou el director del Morera.