Marcel Giró


Premsa

El binomi de São Paulo

Núvol.
Agus Izquierdo

La Fundació Vila Casas omple el Palau Solterra de l'obra de Palmira Puig i Marcel Giró, tàndem cabdal en la història de la fotografia catalana


Els alpinistes samurais que invocaven Antònia Font, quan Antònia Font encara cantava. Aquesta reminiscència mallorquina em colpeja el cap quan contemplo una fotografia de 1930, sense títol. Blanc i negre i nostàlgia. Uns bastons de senderisme en primer pla i una senyera, onejant i desenfocada, al fons. És una peça que transmet calma d’un mar en repòs. L’obra la firma Marcel Giró i la seva poètica onírica em té hipnotitzat. És només una de les setanta obres de la parella Palmira Puig i Marcelo Giró, que trobarem a Saudades de São Paulo, l’última proposta del Palau Solterra a la Fundació Vila Casas.


La mateixa càmera (moltes vegades, una Hasselblad), però emprada amb dues òptiques diferents. Aquesta seria una manera d’explicar l’obra del tàndem format per Palmira Puig Giró i Marcelo Giró. Saudades de São Paulo, comissariada per Rocío Santa Cruz i dirigida per Glòria Bosch, és d’aquelles mostres que atreuen amb força magnètica. Les que trobareu aquí són fotografies honestes i humanes, amb un tractament de la realitat sensible i personal, i alhora amb un respecte per la disciplina formidable.

Saudades de São Paulo és un homenatge a la trajectòria vital i artística de dues figures cabdals en la història de la fotografia catalana, i ofereix l’oportunitat de veure una col·lecció viva, que no deixa de créixer i incorporar nous elements. Conté peces genuïnes que recorden a corrents fotogràfics com el subjectivisme fotogràfic alemany o japonès. Es tracta d’“una fotografia abstracta, amb llenguatge propi”, assegura la comissària.

Durant la primera meitat dels anys cinquanta, el matrimoni protagonista es va establir a São Paulo, on va obrir un estudi fotogràfic: l’Estudio Giró, que es convertiria aviat en un dels estudis més importants en un país en eclosió. Un Brasil florit de somnis, esperances i un futur esplendorós, i on el llenguatge de Marcel Giró i Palmira Puig va encaixar a la perfecció. Amb el pas dels anys, el seu treball s’anirà consolidant, i de fet coincidirà amb el redescobriment de la Fotografia Moderna (experimental, salvatge i conceptual). L’activitat de la parella també s’introduirà al Foto Cine Clube Bandeirante (FCCB), moviment visual que defensarà la fotografia com a expressió artística i autònoma que treballa amb l’exploració de la geometria, l’enquadrament, l’enfocament i el tractament de la llum i l’ombra.
La mostra és el resultat d’anades i vingudes, i sobretot de la celeritat de Toni Ricart Giró (nebot dels dos artistes). Ricart Giró, mogut per un impuls de justícia artística, ha estat molts anys duent a terme una tasca d’investigació, filtratge i descoberta immesurable: “A vegades costa saber quina foto és d’un o de l’altre”. “Al principi, pensava que la creació de Palmira era més aviat anecdòtica, però a través de la recuperació m’he adonat que és més prolífica del que havíem cregut en un primer moment”.

Seria injust comparar aquesta parella amb Robert Capa i Gerda Taro. Al contrari del cas anterior, Pamira Puig Giró no se situava en l’ombra ni en un segon pla. Ho pot semblar, perquè el seu caràcter, discret i modest, va fer que l’obra de Marcel fos, en un primer moment, més visible. Ambdós fotografiaven amb un criteri semblant, fruit d’una relació que anava més enllà de la connexió artística, professional i sentimental.
I és que l’exposició també és una mena de reivindicació de la producció de Palmira Puig. Tot i el sincer node de confiança personal que configurava la parella, mentre Marcel preparava una mica l’escenari, Palmira fotografia l’escena de forma espontània.

L’objectiu de tot aquest esforç i temps dedicats, malgrat tot, paga la pena, ja que pretén posar al seu lloc uns fotògrafs no del tot valorats a Catalunya, però sí en canvi molt recordats a la ciutat brasilera on encara avui són reconeguts. A més, les seves peces formen part de col·leccions d’institucions com el MACBA, el Metropolitan, el MoMA o el MASP de São Paulo.



Agus Izquierdo. Núvol